CEMENTIRI DE JUIÀ
Juià
Juià
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Enllaç amb informació, descripció i fotos:
que diu:
La construcció del cementiri de Juià
Un projecte
de Rafael Masó
JOSEP
NAVARRA > TEXT I FOTOS
Masó
va entregar aquest projecte el febrer de 1917, i és previ als que va fer del
cementiri de Girona (juny del 1917) i del de Flaçà.
Els
veïns del poble van fer les obres pel sistema de prestació personal (fer o anar
a terrelló), i van executar-se a un ritme lent perquè no van acabar-se fins a
finals de 1919.
El cementiri de Juià és un
projecte de l’arquitecte noucentista Rafael Masó. L’existència d’un expedient
instruït per a la seva construcció (entre el 1916 i el 1920) posa a la llum el
plànol original i permet conèixer els passos que es van haver de seguir.
A principi de 1920, el cementiri parroquial de
Juià estava situat just al costat de l’església de Sant Pere, al bell mig del
nucli del poble, i en els darrers cinquanta anys s’hi havien enterrat uns 520
cadàvers. La saturació i la salubritat estaven arribant als seus límits.
Els primers tràmits
El juny de 1916 –cent trenta-dos anys
després de la promulgació del Reial Decret de Carlos III, el 1784, que
obligava a construir els cementiris als afores dels nuclis urbans–,
l’Ajuntament va aprovar la construcció d’un nou cementiri: «Careciendo esta
municipalidad de un cementerio católico (porque católicos son todos sus
habitantes) que reúna las condiciones necesarias de higiene y extensión que
requiere el número de los mismos... Teniendo presente a la vez que el punto en
que este se encuentra no es el más a propósito, pues que los aires que lo
dominan conducen con facilidad a la población esos miasmos pútridos, que muy bien pueden
contribuir al desarrollo de cualquier enfermedad contagiosa, es necesario
dotar a la localidad de un sitio sagrado donde se puedan depositar con holgura
los restos mortales».
La primera gestió que es va haver de fer des
del Consistori va ser obtenir un terreny adequat, tema que es va resoldre amb la
família Casellas Gou, una de les més benestants del poble, i amb la qual es va
signar un acord de cessió de la finca del Clos, a canvi de la construcció
gratuïta d’un panteó familiar i de l’exempció dels drets d’enterrament (la
finca però, hauria de retornar al patrimoni familiar si deixés de ser
cementiri).
El projecte i els
pressupostos de Masó
El projecte arquitectònic va ser fet per l’arquitecte Rafael Masó
i Valentí (1880-1935), que estava en contacte amb l’alcalde Josep Taberner, a
partir de la família Bru, la de la seva dona, que en procedia i conservava la
propietat del mas de can Dansa.
Masó va entregar aquest
projecte el febrer de 1917, i és previ als que va fer del cementiri de Girona
(juny de 1917) i del de Flaçà (inaugurat el 1922). Se’n conserven dos plànols,
de planta i alçat, sense gaires diferències de planificació entre ambdós: un
està dibuixat amb llapis i l’altre amb tinta, titulat «Proyecto de
Cementerio en Juyá», que es guarda a l’arxiu de l’Ajuntament. En l’únic
estudi detallat (Fortià, 2007) s’hi diu que «Masó va projectar un espai per
als enterraments, de forma rectangular, ocupat pel nínxols adossats al mur del
costat est, i un fossar central o camp mortuori, tot ordenat en un nivell amb
l’eix longitudinal en direcció de sud a nord. A l’interior del recinte, es
projecten dues “columnetes” vegetals semicirculars, formades per sis xiprers».
Un aspecte interessant del projecte és que les mesures i
proporcions s’ajusten a la proporció àuria a partir de sis punts de referències
que Masó va marcar en el plànol dibuixat amb llapis, i que segueixen la
topografia del terreny. A l’espai destinat als enterraments (sobre plànol,
16x10 cm i, a la construcció real, 32,5x20 m) la proporció àuria és quasi
perfecta, així com a la planta de la capella i a la sala d’autòpsies. Aquestes
edificacions i la terrassa principal d’accés, segons els punts de referència
marcats, també formen un triangle auri.
De pressupostos, també n’hi ha dos: un escrit amb llapis (en
català, sense data ni signatura) i un escrit amb tinta que està inclòs en
l’expedient municipal (en castellà, signat i no datat). Si es comparen les
partides i els totals, hi ha una diferència d’un 62 %, ja que l’escrit amb
llapis arrodonit puja a 4.000 ptes. (24 €) –amb una anotació que diu que «lo
més necessari pujarà» a 2.660 ptes.)–, mentre que el total de l’escrit amb
tinta és de 6.541,92 ptes. (39 €). Aquesta diferència ve donada per la
duplicació dels preus unitaris i la inclusió d’una partida de decoració de 600
ptes., el 9 % de l’obra. En cap del dos pressupostos, però, no consten els
seus honoraris.
Una comissió d’estudi
El març de 1917, es va formar una comissió amb membres del
Consistori i de la Junta local de Sanitat, amb l’objectiu d’analitzar tota la
documentació. En menys d’un mes, i partint de la consideració de «trazar
una obra de suma necesidad, atemperándose a lo más sencilla, metódica, de
solidez y seguridad para la custodia de los restos humanos y aparte de todo
lujo», es van acceptar les «formes proposades» per Masó però sense fer-hi
els nínxols encastats, la capella, la terrassa d’accés i les reixes de ferro.
Es va elaborar un expedient amb tots els acords, el projecte i el pressupost,
que es va posar a exposició pública (sense cap al·legació) i es va remetre la
Diputació Provincial. Però es va retornar a l’Ajuntament per algunes
mancances, que es van solucionar afegint-hi un informe de dos metges (sobre la
composició del sòl, els vents dominants, la distància del poble...) i d’un
arquitecte provincial. Finalment, el març de 1918 i un any i mig després del
primer acord municipal, la Comissió Provincial va autoritzar l’Ajuntament per
a la seva execució, i va deixar clar que s’havia de pagar amb fons municipals
(la parròquia també havia dit que no n’hi aportaria).
La construcció i el seu cost
L’objectiu immediat va ser
la construcció del mur perimetral per tenir el recinte tancat. Per poder
iniciar les obres, es va pactar amb un veí per tal que deixés disposar material i
pedres d’una finca propera a canvi de l’abonament d’una part del cost de
construir un nínxol i de l’exempció dels drets d’enterrament. Els veïns del
poble van fer les obres pel sistema de prestació personal (fer o anar a terrelló) i van executar-se
a un ritme lent perquè no van acabar-se fins a final de 1919, quasi dos anys
després de l’inici. Tot i que es preparava una inauguració oficial, la mort
sobtada de l’exalcalde Josep Martí i Massot va obligar a beneir el nou
equipament de manera precipitada («sin solemnidad ni esplendidez») per
enterrar-l’hi, el 30 de gener de 1920.
En l’extrem N-W hi ha
l’únic «panteó», propietat de la família Gou. És un «calvari» coronat amb la
creu (signat per Guiu i Novoa, de Figueres), amb una cripta accessible per una
escala de rierenc amb la inscripció «Pregueu / pels / morts». Al capdavall de
l’escala hi ha una porta de ferro, probablement feta pels serrallers Cadenas,
de Girona.
Un tret ben peculiar
d’aquest cementiri, no contemplat en el projecte, és l’acabament de cadascuna
de les columnes dels nínxols, amb una disposició simètrica a banda i banda de
la tanca, amb una semicircumferència coronada amb una creu (la majoria són
creus llatines però hi ha 17 «creus dels improperis»: els tres claus i el
calze), que va adoptar la seva forma definitiva en la reforma de 1966. Llavors
l’espai central va deixar de ser utilitzat com a fossar, i només hi ha un mínim
enjardinament en forma de camí central perquè, malauradament, també es van
tallar els xiprers en la reforma de 2012.
Segons les quantitats consignades en els pressupostos, el
cost total de la construcció va ser de 4.831 ptes. (29 €), coberts amb fons
municipals, taxes pels drets de construcció dels nínxols (20 ptes./veí) i un
préstec de 1.500 ptes. que va «oferir» el veí Joaquim Castelló a un interès del
5 %. Enlloc no consta
que es fes cap
pagament a l’arquitecte.
Així doncs, aquest cementiri encara es manté com un clos
blanc encastat enmig dels camps. Tot i les nombroses modificacions de l’obra
actual, segueix les proporcions projectades originàriament per Rafael Masó i
s’inscriu en el seu ideari noucentista, reflectit en aquesta carta a Esperança
Bru (Tarrús i Comadira, 1966): «L’elegància, saps en què consisteix? Doncs en
això: en la senzillesa, en la perfecció, en la discreció... Per sobre de tot,
lo que hi ha d’haver en l’obra d’art, com en tota obra bella, és la
racionalitat, l’equilibri, la justa proporció de mides, la justesa de la cosa
amb el servei que compleix, amb el lloc en què és posada, amb la persona que
la posseeix».
Josep
Navarra és psicòleg.
Bibliografia
FORTIÀ, Josep M.
(coord). Radiografia de l’obra de Rafael Masó. Girona, COAC, 2007.
PUJADÓ, Judit. Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines.
Bellcaire d’Empordà. Ed. Vitella, 2010.
TARRÚS, Joan; COMADIRA, Narcís. Rafael Masó, arquitecte noucentista.
Barcelona, Lunwerg Ed., 1966.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada