dijous, 17 d’agost de 2017

LA CARBONERA DE FORALLAC
Sant Climent de Peralta

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com.es/



La finca del Mas Frigola de Sant Climen tde Peralta acull des del 1996 la celebració de la Carbonera de Forallac, una activitat lúdica i cultural que ens permet rememorar el vell i dur ofici de carboner tal com s’exercia al Massís de les Gavarres.
La festa, que gira a l’entorn de la construcción i encesa d’una carbonera, s’ha convertit en una de les celebracions més populars i concorregudes de la comarca. A la vegada, ha esdevingut un espai de relació humana i reivindicació de la vinculació histórica que ha mantingut l’home amb les Gavarres com a espai hábitat i font de riqueza i de recursos naturals.

DELS METGES A SANT CLIMENT DE PERALTA
La Carbonera de Forallac té els seus orígens a l’any 1993 al Mas Baulida dels Metges, quan diverses persones vinculades al moviment de recuperació de la memoria del Massís van proposar a dos vells carboners, en Lluís Pla, de la Bisbal d’Empordà, i en Simón Cruanyes, dels Metges, de tornar a muntar una pila.
L’experiència va ser un èxit i es va repetir l’any següent al mateix indret. El 1995 l’Ajuntament de Forallac va voler donar-li suport i va organitzar la cuita al Camp de la Cadena de Fitor. Va ser aquí on va començar a fer-se més popular. Per aquest motiu l’ajuntament va decidir trasladar-la fins el Mas Frigola, al peu del Massís, en un indret més accesible i ampli per poder-se desenvolupar en millors condicions.

Funció pedagògica, cultural i cívica
La festa s’enmarca en el compromís de l’Ajuntament de Forallac per contribuir a la recuperació del nostre patrimoni cultural i etnològic, com també fa amb la festa del segar i del batre. la cuita de forns de rajoler de les Gavarres, el mercat medieval i la fira de les herbes de Peratallada o la preservació del patrimoni històric.
La vessant pedagògica sempre ha estat una prioritat. Centenars d’escolars hi passen cada any per conèixer de la mà dels carboners els secrets i la duresa de l’ofici. La iniciativa a més, ha generat material divers en forma de publicacions, exposicions i audiovisuals. També s’han promogut intercanvis amb d’altres regions amb carboners de Suècia (2001) i de la Catalunya Nord (2007-2008).
A banda d’aixó, la carbonera ha esdevingut un punt de trobada de centenars de persones que aprofiten la bonança de les primeries de tardor per retrobar-se, gaudir del contacte amb la natura, menjar a l’aire lliure, explicar històries a la vora del foc o passejar per l’entorn, en un ambient distès, festiu i de molta germanor.




















L’obtenció tradicional del carbó als Massís de les Gavarres va ser una activitat molt important fins als anys 50, quan aquesta font d’energia va ser substituïda per d’altres més modernes i eficients, com el carbó mineral, l’ectricitat i els derivats del petroli. Fins aleshores, però, el fum de les carboneres formava part del paisatge quotidià de la muntanya durant les campanyes de producció, que acostumaven a fer-se de setembre a març.
El carboneig era un procés laboriós, complex i molt dur, que s’anava transmetent de generació en generació.

Preparació de la plaça carbonera
El primer que feien els carboners era preparar la plaça carbonera, un indret que havia de ser planer i net de sotabosc. L’utulitzaven durant més d’una campanya perqué així aprofitaven el fagell, la terra cuita d’anys anteriors, per enterrar la pila.

Empilar
La construcción de l’estructura es coneix amb el nom d’empilar, era un procés molt delicat perqué condicionava la posterior cocció i solidesa de la pila.
Els troncs més gruixuts es posaven al centre i es reservava un espai lliure al mig-l’ull, d’uns 40 o 50 cm, que anava de dalt a baix com si fos una xemeneia.

Carbonera empilada
Al damunt dels troncs més gruixuts, se n’hi anaven posant d’altres de més prims i curts fins a completar la forma característica de la carbonera. La més usual era l’anomenada de pila alta o rodona.

Embalumar
La pila de llenya es tapava amb branques de bruc, al damunt de les quals es posava un mantell de terra de 10 o 20 cm de gruix. Per fer-ho, els carboners s’ajudaven d’ins estris de cistelleria tradicional anomenats banastres o banastes.

L’escala i l’ull
Totes les carboneres tenien una escala per accedir a la part superior, donar forma a l’ull amb bruc i argila, i així, poder encendre-la. Es feia colocant troncs horitzontals i dues pedres als seus extrems.

Carbonera acabada i a punt de ser encesa
La mitjana de tones d’una carbonera variava en funció del tipus de fusta utilitzada. En el cas de l’alzina podía ser de 25 o 30 tones i en el cas de les rabasses o l’arboç de 10 a 15.
La producció podía oscil-lar entre 15 i 150 càrregues de carbó (una càrrega eren dos sarrions -que eren uns cabassos d’espart- i equivalía a 120 o 125 kg). La cuita permetia reduir el volumen de la llenya al 50% i el seu pes al 20%, mantenint, però, el mateix poder calorífic. Així doncs, d’una tona de llenya (1000 kg) en podien sortir entre 180 i 200 kg de carbó.

Encesa
L’ensesa es feia introduint petits troncs encesos per l’ull. Un cop a dins, es tapava la xemeneia i progresivament s’anava incrementant la temperatura fins arribar a uns 900ºC.

Per mantener la cocció, cada dues o tres hores, durant dia i nit, els carboners anaven introduint troncs per l’ull. Procés que es coneixia amb el nom de bitllar.
S’ajudaven de la burja i el ganxo, que servien per evitar que els buscalls s’encallesin. En un primer moment el foc era a baix i poc a poc es feia pujar.
La cuita solia durar entre 15 i 18 dies, i els carboners havien de vigilar que no es fessin coladissos (forats) per on podría entrar l’aire i cremar la llenya. La cocció tambés es controlava obrin i tapant uns petits forats, anomenats espieres, amb l’ajut d’una eina coneguda com a donafums. Aquest procés s’anomenava obrir i tapar vents.
La llenya es carbonitzava per combustió sense flama. El color i la velocitat del fum, l’olor i la forma del llom era un indicador de com es coïa. Al principi el fum era marronós a causa del vapor d’aigua emès, però cap al final era blanc i blavós. Era en aquest moment quan els carboners començaven a tapar forats fins a apagar-la. Tot seguit es rescaldajava la pila, procés que consistía a treure la terra que cobria la carbonera per refinar-la i, després, tornar-la a tirar al damunt per tapar-la fins que s’apagava del tot.

Desempilar
Un parel de dies després de rescaldar, es procedia a desempilar, és a dir, a desenterrar el carbó. Era un procés delicat perqué els troncs carbonitzats, que estaven molt calents, es podien encendre. Per fer aquesta feina s’utilitzaven diverses eines com ara raspalls o rasclets, tràmecs, pales i arpelles o bigots. Els carboners anaven calçats amb esclops per evitar cremar-se els peus.
El carbó s’escampava de mica en mica per la plaça i es refredava. Després es col-locava en uns sarrions que es tapaven amb un emballum de bruc, ginesta, boix o matolls, i es carregava als matxos o als carros per al seu transport i comercialització.
















































dimecres, 16 d’agost de 2017

RAJOLERIA DEL MAS FRIGOLA
Sant Climent de Peralta - Forallac


Fotos de Joan Dalmau Juscafresa



Panell explicatiu que diu:

La rajoleria del Mas Frigola és una de les més ben conservades i monumentals de les Gavarres. És el testimoni d’una activitat; la cuita de rajols molt estesa fins a mitjan dels segle XX. La majoria es feien servir per construir els propis masos, però d’altres, com la del Mas Frigola s’utilitzaven per comercialitzar la producció.
El conjunt es visitable des de l’any 1997 després que la familia Ribas cedís la rajoleria per a ús públic pel termini de 25 anys. Gràcies a aixó, va ser objecte d’una important restauració promoguda per la Fundació Amics del Patrimoni amb el suport de l’Ajuntament de Forallac i la col·laboració de l’Associació Cultural El Cau dels Pins de Sant Climent de Peralta.
Forallac va recuperar l’any 2003 el procés tradicional de coure rajols tornant a fe funcionar l’antic forn del Mas Plaja de Fitor. La iniciativa va ser promoguda i coordinada pel terrisser Josep Matés, de Fonteta, amb la col·laboració de l’Ajuntament i del rajoler de Regencós, Joan Ferrer. El 2005 es va repetir l’experiència a la rajoleria del Mas Frigola, que prèviament s’havia condicionat estructuralment. Des d’aleshores l’activitat és bianual.





























FORN
Consta de dues parts, una soterrada anomenada foganya, i l’altre de superficie o parcialment enterrada que és la cambra de cocció. Estan separades per dues voltes de canó formades per 6 arcs cadascun i cobertes per una estructura anomenada graella, que és el terra de la cambra de cocció, sobre el qual es col·loquen les peces. La foganya té dues boques d’alimentació i està dividida internament en dues parts separades per un mur anomenat burro, que és el pilar central dels arcs.


POU
L’aigua per fer el fang s’obtenia d’un pou, que mitjançant unes conduccions, alimentava les basses, actualmente desaparegudes, om es feia la barreja.



PLAÇAL I ERA
Plaçal: Era l’espai on es passava el corró per aixafar i preparar les terres i l’espai on hi havia les basses per fer el fang.
Era: Era l’espai on es donava forma a les peces i es deixaven assecar.  


ENFORNAR
Quan les peces estaven secas s’introduïen per la portella a l’interior del forn, el procés podia durar una semana.
El material es dipositava sobre la graella, dins de la cambra de cocció, un cop ple, es cobria amb peces defectuoses i teulissos.


COCCIÓ
El forn s’encenia per la foganya i s’alimentava constament per fer pujar la temperatura progressivament. Era una feina dura que portaven a terme dos o més homes per torns d’unes cinc o sis hores.
Antigament tota la cuita es feia amb feixines i s’aconseguien temperaturas ,àximes de 950-1000ºC. Un forn de capacitat mitjana requeria de 4 tones de corrou i unes 1.500 feixines, depenent de la qualitat d’aquestes.


DESENFORNAR
Un cop cuita l’obra, calia deixar refredar el forn uns 15 dies abans de treure les peces a l’exterior.


El conjunt de la rajoleria està format pel forn i l’espai de treball, amb les seves construccions auxiliars.
Aquesta rajoleria és una de les més grans de les Gavarres, amb unes mides del forn de 3,5 m de profunditat, 3,5 m d’amplada i 4 m d’alçada. Té una capacitat de cocció de 50 metres cúbics.
Data de la segona meitat del segle XVIII i va funcionar fins a les darreries del segle XIX.
Cada fornada durava més d’un mes: enfornar 7 dies, coure 2 dies, refredar 15 dies i desenfornar. De la cuita s’obtenien entre 30 i 50 tones de material. Aquesta operación, es feia, generalment, de març a octubre. A l’hivern s’aprofitava per preparar el material necessari per a la propera temporada (terres i feixines).


Enllaços amb informació: