dimecres, 26 d’abril de 2017

Església de Sant Romà de Miànigues a Porqueres

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Informació i descripció a:
que diu textualment:
Església de planta rectangular i coberta de teula a dues vessants. Interiorment s'estructura en una sola nau, amb capelles i annexes laterals i absis pentagonal. A l'interior, l'església és coberta per volta de canó amb llunetes i, a banda i banda de la nau, s'obren capelles laterals amb arcs de mig punt sobre impostes motllurades. 
La façana principal presenta una portalada amb brancalls i llinda de pedra emmotllurada i, a sobre, una fornícula amb petxina. Al centre hi ha un rosetó i la façana acaba amb una cornisa curvilínia. La torre campanar és de planta quadrada amb la part superior rematada amb cornisa i merlets. Les parets portants són fetes amb carreus irregulars de pedra de Banyoles. A les cantonades i al voltant de les obertures, els carreus són ben tallats.
 

Notícies històriques: 

És l'església parroquial del veïnat de Miànigues del municipi de Porqueres. Està dedicada a Sant Romà.
La seva actual configuració barroca és deguda a importants reformes efectuades en el segle XVIII sobre una antiga església, possiblement construïda durant el segle XII. L'actual portalada és de l'any 1783.
L'església es troba citada en un document del segle X (957), en que el Bisbe de Girona va cedir l'església al monestir de Banyoles. En nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix amb el nom de "Sancti Romani de Mianicis".

Altres enllaços amb informació i descripció:
que diu textualment:
Església romànica del segle XII reformada el 1783 amb aires neoclàssics. Consta d'una nau coberta amb una volta de llunetes i capçada per un absis poligonal de cinc costats. Té un cor als peus i els murs interiors pintats de blanc. El frontis queda obert amb un portal rectangular amb un marc de peces i carreus de pedra blanca que destaca dels murs amb paraments de maçoneria de pedra fosca; les cantoneres estan reforçades per carreus grans de pedra clara; una fornícula sense imatge es troba damunt del portal, una rosassa motllurada i atrompetada a mitja alçada i una cornisa mixtilínia corona la façana.
Campanar format per un alt cos de planta quadrada (4'32 x 4'32 m) coronat avui dia (2011) per una cornisa motllurada sobre caps de biga formada per una teulada de doble vessant; és el resultat de cobrir un antic terrat amb barana de merlets esglaonats (2001). La cel·la queda oberta amb dues finestres d'arc de mig punt al nord i una al sud; hi penja alguna campana. Una finestra rectangular es troba a ponent i algunes espitlleres a diversos nivells al mur de ponent. Tots els murs són de gran nuesa mancants com estan d'elements decoratius; tenen paraments de carreus petits ben escairats de pedra marronosa; altres de mitjans es troben a cantoneres.
Situació: damunt l'ala dreta del temple fent angle al nord-oest del frontis orientat a tramuntana.
Alçada: 16'00 metres.
Esveltesa: 3,7

que diu textualment:
L'església de Sant Romà de Miànigues ja apareix a la història en la consagració de la del monestir de Sant Esteve a l'any 957 en tant que una possesió de l'abadia cedida per la ocasió per el bisbe Arnaulf.
Malgrat que alguns autors situen l'església actual com obra del segle XII la realitat és que malgrat que es puguin haver aprofitat alguns murs o bé la cimentació ens trobem amb una construcció de nova planta que es pot situar al segle XVIII cosa que conformaria la data de 1783 inscrita a la llinda de la porta.
























Castell de Vila-romà a Sant Joan de Palamós

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Informació i descripció a:
que diu:
Teníem la sort d’haver trobat a la Maria , de Sant Joan de Palamós, a la comarca de l’Empordà jussà; l’indret situat a un quilòmetre al nord de Palamós, forma un sol conjunt urbà amb la vila; va ser municipi independent fins l’ any 1942 en que fou annexat a Palamós, Sant Joan s’havia conegut antigament amb el nom de Vila-romà. Més enllà de la coincidència – pel que fa al nom de lloc - res a veure, amb l’isolada població de la comarca de la Segarra
M’enviava un seguit d’excel•lents imatges del runam del castell així anomenat que podeu veure encara en un replà del vessant meridional de Montagut.
El nom de Vila-romà prové d’una antiga vila romana que hi havia al lloc de Palau; la primera data documental que fa fe de la seva existència és de 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany.
Pere III el Cerimoniós lleny 1371 l’incorporà a la corona. 
Va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. 
La vida de la fortalesa s’acaba l’any 1812, data en que els ocupants francesos, practicaren aquí la política de ‘terra cremada’ , destruint-lo quasi totalment. El temps, la rapinya , i la tradicional desídia en relació al Patrimoni Històric de Catalunya, per part del REINO DE ESPAÑA, l’han dut al lamentable, i àdhuc perillós – per la seguretat de les persones- estat en que el veiem avui. 
La descripció tècnica ens deia : Notables restes de murs i torres una circular i tres rectangulars al vessant meridional de Montagut. Les runes del castell s’alcen. A la part central s’aixeca un mur d’uns 10 metres, segurament el que resta de la torre de l’homenatge de planta rectangular, amb una obertura que havia estat un finestral sota el que hi ha una espitllera i una filera d´opus spicatum.
Afegida a la base hi ha una construcció amb volta de canó (cisterna recoberta d’estuc rogenc). 
Al costat Sud trobem els estatges que conserven les arcades de mig punt. 
L´entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d´uns 7 metres de factura més tardana en la part superior. 
La torre N-E conserva dos murs d’uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l’arrencada d’una volta. 
Els murs, en general, fan una amplada d´ 1'20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.

que diu textualment:
Les runes del castell s'alcen en un replà del vessant meridional de Montagut. Presenta una planta força regular, formada per un recinte fortificat exterior i un d'interior amb la torre de l'homenatge i les estances que l'envolten. El conjunt està envoltat, al nord i nord-oest, per un fossat.
A la part central s'aixeca un mur d'uns 10 metres, segurament el que resta de la torre de l'Homenatge de planta rectangular, amb una obertura que havia estat un finestral sota el que hi ha una espitllera i una filera d'opus spicatum. Afegida a la base hi ha una construcció amb volta de canó (cisterna recoberta d'estuc rogenc). Al costat S trobem els estatges que conserven les arcades de mig punt. L'entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d'uns 7 metres de factura més tardana en la part superior. La torre N-E conserva dos murs d'uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l'arrencada d'una volta. Els murs, en general, fan una amplada d'1'20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.
 

Notícies històriques:
El nom de Vilarromà prové d'una antiga vil·la romana que hi havia al lloc de Palau. Els diferents autors daten l'origen de la construcció en èpoques molt diferents. Però el que hi ha de cert es la primera data documental de 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany. Pere III el Cerimoniós l'any 1371 l´incorporà a la corona. Sembla ser que posteriorment també va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. La curta i poc esplendorosa vida de la fortalesa acaba el 1812 amb l'ocupació francesa durant la qual fou volat. Des de llavors els seus murs s'han anat desmoronant. 
L'any 2007 es portaren a terme tasques de neteja forestal al castell que van permetre veure millor les estructures conservades. L'any 2013 s'efectuaren noves tasques de neteja que han permès identificar més detalls estructurals.
 

que diu textualment:
El Castell de Vila-romà és un castell declarat bé cultural d'interès nacional del municipi de Palamós, proper a la vila de Vall-llobrega (Baix Empordà).
Es tracta d'una fortalesa documentada el 1276. El nom de Vila-romà prové d'una antiga vil·la romana que hi havia al lloc de Palau. Els diferents autors daten l'origen de la construcció en èpoques molt diferents. Però el que hi ha de cert és la primera data documental de 1276 quan el bisbe de Girona, Pere de Castellnou, comprà el castell per 45.000 sous als hereus de Pere Alemany. Pere III el Cerimoniós l'any 1371 l'incorporà a la corona d'Aragó. Sembla que posteriorment també va pertànyer al duc de Sessa, senyor del castell de Calonge. La curta i poc esplendorosa vida de la fortalesa acaba el 1812 amb l'ocupació francesa durant la qual fou volat. Des de llavors els seus murs s'han anat enrunant.
Les runes del castell s'alcen en un replà del vessant meridional de Montagut. Del castell queden notables restes de murs i torres una circular i tres rectangulars. A la part central s'aixeca un mur d'uns 10 metres, segurament el que resta de la torre de l'homenatge de planta rectangular, amb una obertura que havia estat un finestral sota el que hi ha una espitllera i una filera d'opus spicatum. Afegida a la base hi ha una construcció amb volta de canó (cisterna recoberta d'estuc rogenc). Al costat sud hi han els estatges que conserven les arcades de mig punt. L'entrada al recinte devia estar a la banda S-E on hi ha dos torres rectangulars d'uns 7 metres de factura més tardana en la part superior. La torre N-E conserva dos murs d'uns 10 metres amb merlets rectangulars i espitlleres, i a la part baixa es veu l'arrencada d'una volta. Els murs, en general, fan una amplada d'1,20 metres i són fets amb pedra de granit i pissarra sense escairar.








































Forn del Mas Antoniet - Palamós

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Informació i descripció a:
que diu textualment:
A sota la graella que veieu es troba la foganya o olla on, per unes entrades, es posava la llenya i les feixines per escalfar i coure el fang. A sobre de la graella, els totxos, rajols i altres elements de fang per coure, disposats de tal manera que afavorissin la circulació de l’escalfor. S’entrava el material per les portelles laterals que veieu. Un cop carregat, es tapava el sostre i, quan la coberta agafava un determinat color, provocat per l’escalfor, volia dir que les peces ja estaven cuites. El procés durava de 4 a 5 dies.
Al davant del forn, hi havia espai planer amb aigua a prop i un sòl argilós adient per pastar i preparar els rajols, totxos, teules o d’altres elements. Sembla que hi ha un petit forn adossat al costat per a la cuita d’utillatge de cuina.
L'última cocció es va fer cap al 1940.

que diu textualment dels forns en general:
Davant la construcció d’una obra era vital proveir-se de matèria primera, així doncs es construïa un forn en una zona propera per coure els rajols, les teules i demés material d’obra.
Amb el creixement econòmic del segle XVIII les poblacions properes a les Gavarres experimentaren un boom demogràfic que es traduí en l’aixecament de noves vivendes. La demanda de material d’obra fa engrandir les graelles de les modestes rajoleries fins a convertir-les en grans forns capaços de coure simultàniament gran quantitat de material (generalment unes 20 tones). Cal dir que no tot el material d’obra elaborat al massís es dirigia a aquest mercat proper. Joan Ferrerós (2002) escriu que part d’aquest producte gavarrenc es dirigia al port de Palamós per ser venut a Barcelona, València, Balears i fins i tot Nàpols o Sicília. Segons Dani Sabater (2004), no només això sinó que, els rajols del massís havien arribat fins a Cuba per satisfer els desitjos d’alguns indianos catalans.
El material d’aquests forns tenia unes característiques lligades al seu ús. Estaríem parlant de tres models diferents: els maons, les rajoles, els cairons, les teules i les bescuitelles. Aquestes peces tenen un caràcter auster però cada una tenia la seva personalitat pròpia pel fet d’estar fetes a mà, la seva decoració s’aconseguia mitjançant la tècnica del ratlla o per pressió –amb unes peces de fusta es feien formes semblants als vanos- . Els elements menys recurrents avui dia serien els cairons que són rajoles però més gruixudes i de dimensions més petites, s’usaven pel terra de les eres i eren adornades amb el ratllat de tres o quatre dits, de fet aquest tret responia a que els animals unglats no rellisquessin mentre trepitjaven el cereal; i les bescuitelles que eren peces rodones dedicades a la construcció de petits túnels per guiar l’aigua de les mines cap al regadiu.
Les rajoleries de les Gavarres i altres forns de tradició moruna deixaren de funcionar amb els forns de flama invertida que es popularitzaren a les bòbiles de la plana. Al voltants de les Gavarres sorgiren dos grans centres productors de ceràmica: Quart i la Bisbal d’Empordà. De l’estudi realitzat per Joan Carreras (2002) es desprèn que la revolució industrial va mecanitzar en molt pocs anys l’elaboració de ceràmica provocant la desaparició dels forns de llenya. En substitució es varen construir els forns de túnel, que cremaven amb gasoil, establint grans indústries i causant el definitiu esllanguiment de l’artesà.














dilluns, 24 d’abril de 2017

Font Picant de Bell-lloc i Font de la Maria Ribes a Santa Cristina d'Aro

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Informació i descripció a:
que diu:
La Font Picant, d'aigua ferruginosa, i al seu costat La Font de Maria Ribes, d'aigua normal. L'any 1906 comercialitzava l'aigua de la Font Picant amb força èxit, però a finals dels anys seixanta no va poder competir amb les noves tècniques de comercialització i es va deixar d'embotellar.

















Font de Maria Ribas